Per celebrar l'arribada a l'article número 100,

el "pla del micaco" es trasllada a:

http://lleal.cat

Gràcies, Enric!

Pregó d'Enric Juliana. Tret de sortida de les Festes de Maig 2010

Benvolguts ciutadans de Badalona, senyor alcalde, senyors regidors, fa dos mil anys que som aquí. 

Aquest matí, passejant per la Rambla, contemplant, un cop més, la magnífica platja de Badalona, ho he vist clar: fa dos mil anys que som aquí!

Badalona, ben mirat, és una de les ciutats més antigues de la península Ibèrica. Ho sabem i ens en sentim orgullosos. Badalona és una ciutat antiga i, a la vegada, una de les més modernes del país. La més veloç, la més dinàmica, la més arriscada.

Des de l’any 1848, quan un grup d'industrials catalans va acabar la construcció de la línea de tren entre Barcelona i Mataró, Badalona no ha parat de moure's de manera vertiginosa. Com molt poques ciutats ho han fet a Europa. No exagero. I ara us explicaré perquè no exagero.

Aquella línea de tren va ser la primera que es va a construir a Espanya. La van tirar endavant empresaris catalans associats amb uns capitalistes anglesos, sense cap ajut de l’Estat. Tant és així que la cerimònia d'inauguració, el dia 28 d’octubre de 1848, va ser molt austera. Tres anys més tard, els marquesos de Pontejo i de Salamanca, varen promoure, sota la protecció de l'Estat, la construcció de la línea fèrria Madrid-Aranjuez, per tal de facilitar el transport de la reina Isabel II al magnífic palau d’Aranjuez. 1848 va ser un moment molt interessant. Un moment estel·lar de la nostra història. Badalona va esdevenir una ciutat moderna sense ajut de l'Estat. Convé tenir-ho en compte, convé recordar-ho, perquè fa dos mil anys que som aquí.

El tren va portar la velocitat i amb ella van arribar les fàbriques. I amb les fàbriques va començar a venir gent. Primer, catalans de l'interior; pagesos que volien canviar de vida. Els meus besavis, per exemple, eren de Ripollet. I van emigrar a Badalona. Van venir, també, catalans del sud, gent de l'Ebre, gent d'Alcanar, amb un caràcter molt fort i una parla una mica diferent.

I després, mentre anaven creixent les fàbriques i començaven les obres del metro de Barcelona, va començar a arribar gent d'indrets més allunyats. Gent de Murcia, d'Almeria –sobre tot d'Almeria- i d'altres llocs d'Andalusia. Gent de Castella i de l'Aragó. Gent de Galícia, també. A Badalona, ciutat de mar, es va començar a fer realitat una de les fantasies del gran escriptor francès Juli Verne. Verne va a escriure a la novel·la Vint mil llegües de viatge submarí que el lema del capità Nemo i del submarí ‘Nautilus” era ‘mobilis in mobili’: Aquesta expressió llatina, ‘mobilis in mobili’, vol dir: “en moviment a l’interior del moviment”. Aquest, -senyor alcalde, senyors regidors, benvolguts ciutadans- també podria ser el lema de la nostra ciutat. Badalona, ‘mobilis in mobili’; Badalona en moviment a l'interior del moviment.

Va venir la Guerra Civil. I les més modernes tècniques de guerra van ser assajades al cel de Badalona per aparells en veloç moviment. Els avions italians Saboia, amb motors Fiat i Alfa Romeo, van bombardejar les fàbriques de Badalona, per a demostrar que eren les millors màquines de guerra d'aquell moment.

Queien les bombes i la ciutat va resistir, perquè fa dos mil anys que som aquí.

I després d'un temps de gran penúria, Badalona va reprendre el moviment, més veloç encara, amb més dinamisme, amb més empenta. En pocs anys, la ciutat es va multiplicar per dos i per tres. Faltava de tot –escoles, ambulatoris, carrers ben empedrats, clavegueres, biblioteques, places i jardins. Faltava el més important de tot: la llibertat. Però la ciutat va rebre una injecció de vida. Amb l'ajut d'aquella vitalitat varem recuperar la democràcia i molts d'aquells problemes es van poder començar a arreglar. Varem poder tornar a dir, amb més orgull que mai, que fa dos mil anys que som aquí.

‘Mobilis in mobili’, la ciutat va seguir travessant el moviment. El moviment del món. Va començar a arribar gent d'indrets molt més llunyans, encara. En aquesta plaça, on hi ha passat coses molt diverses i sorprenents, un dia, fa un parell d’anys, s'hi van aplegar cinc-centes persones expressant el seu dolor per l'assassinat de la senyora Benazir Bhutto al Pakistan. ‘Mobilis in mobili’, Badalona va començar a donar la volta al món. I el món sencer avui es pot explicar des de Badalona.

Per això fa dos mil anys que som aquí.

Ho torno a dir: cap altre ciutat d'Europa és tant antiga i moderna alhora com Badalona. Cap altra ha travessat la història tant veloçment. I això té un mèrit molt gran, perquè tanta acceleració pot provocar greus accidents. Badalona ho ha fet molt bé i aquest mèrit l'hi hauria de ser reconegut per Catalunya i per Espanya. Senyor alcalde, senyors regidors, benvolguts ciutadans, Badalona hauria de ser recompensada col·lectivament amb la Creu de Sant Jordi i amb la distinció més alta de les Espanyes per aquest canvi constant, tenaç i vertiginós des que l’any 1848 es van posar les vies del tren. Badalona ha donat exemple i això s'ha de fer valer.

Perquè fa dos mil anys que som aquí.

I quan dic que fa dos mil anys que som aquí, vull dir, ni més, ni menys, que som romans. No que venim dels romans. Vull dir que som romans!
Els romans parlaven la llengua mare, la llengua amb la qual es podien dir coses ten precises i tant ben dites com ‘mobilis in mobili’, i posseïen una cultura extraordinària, feta de la suma de moltes cultures.  Els romans deien que els llocs tenien ànima. Creien que un esperit donava vida i sentit als llocs i a les persones que en ells habitaven. Aquest esperit –el genius loci- els acompanyava des del naixement a la mort i determinava el seu caràcter i essència. Aquest esperit a Badalona existeix i habita entre nosaltres. Jo crec que aquest geni protector passa les nits a la punta del Pont del Petroli esperant que el sol s'alci, poc a poc, més enllà de la darrera línea del mar.

Aquest esperit existeix i per això podem dir que fa dos mil anys que som aquí, encara que els nostres orígens siguin a Ripollet, a Alcanar, a Lorca, a Vélez Rubio, a Vélez Blanco, a la província de Jaén, a la de  Màlaga, a la de Cordova, a l'Aragó, a Galícia, a les muntanyes del Rif o més al sud del riu Senegal; a les valls del Danubi a Romania,  al Pakistan o a la immensa Xina.  

L'esperit del lloc donava sentit i protegia. I els romans que eren molt oberts a tota mena de novetats, sempre van ser molt respectuosos amb ell.  Respectem l’ànima del lloc i ella ens ajudarà.

El respecte a l'esperit del lloc és la base d’una moral civil. I la moral civil de Badalona s'ha enfortit amb una extraordinària capacitat d'adaptació al moviment, al canvi i a l'acceleració. Aquest és el mèrit que Badalona ha de defensar davant el tribunal de la història, exigint el just reconeixement. Sobre aquesta moral civil s'aixeca l'orgull de ser de Badalona. Que s'ha de portar amb el cap molt alt.

Alerta, doncs, amb la subversió de la virtut ciutadana. Alerta amb la por i la confusió. Seria tràgic que els problemes derivats de tanta acceleració –que hi són- malmetessin l'esperit de Badalona. Quan hi ha problemes, l'orgull de ser de Badalona no ha de defallir. Aquesta ciutat fa més de cent cinquanta anys que no para de canviar. I això té un mèrit extraordinari que exigeix el reconeixement de la Nació. Seria viure en un mon al revés, significaria viure en un món moralment subvertit, que després de tant esforç acumulat,  la gent de Badalona s'hagués d'avergonyir de la seva ciutat  per culpa dels qui tenen ganes de jugar amb foc. L'esperit del lloc protegia als romans del foc incontrolat.

No us deixeu entabanar! Exigiu el just reconeixement al mèrit de Badalona. Sentiu-vos orgullosos de ser de Badalona. Porteu flors a l'esperit del lloc, que habita a la punta del Pont del Petroli.

Siguem dignes de Roma, veritable pàtria dels catalans.

Perquè fa dos mil anys que som aquí.

Visca Badalona!
Visca les Festes de Maig!

El Pregó

He viscut en directe el tret de sortida de les Festes de Maig. He escoltat les paraules de l'Enric Juliana amb molta atenció. Em sembla que hauran de passar uns quants anys per superar un Pregó com el d'avui. Per la seva estructura, pel que ha dit, i per com ho ha dit. Tant de bo m'equivoqui, però... l'Enric Juliana a deixat el llistó molt alt.
M'agradaria poder llegir amb tranquil·litat el Pregó. Sí, Pregó amb majúscula. Un Pregó fantàstic, mesurat en la lletra i en la música, i tocant sempre la tecla que calia tocar.
Mentre l'escoltava, he notat en més d'una ocasió una mena de pessigolleig a l'estómac, aquell pessigolleig que només es nota quan quelcom et toca la fibra, i l'Enric Juliana ha tocat fibra.
Recomano a qui no hagi pogut gaudir d'aquest Pregó, que miri d'aconseguir-lo. Bé sigui en paper, o l'àudio de la ràdio o les imatges de la televisió, però és recomanable conèixer-lo. De debò.

El món està ben girat.

"El món està ben girat". Fantàstic títol d'una cançó de Joan Manuel Serrat. Aquesta situació de la fotografia encara no s'havia produït quan va estrenar la cançó, però és digna de dedicar-li una estrofa. Els autobusos més "socialistes" del món mundial, fent publicitat dels "populars". En Serrat té tota la raó: "El món està ben girat".  

Allò que no va passar

"Timisoara?". És el títol de l'entrada del dia vint-i-set d'aquest mes, al bloc "Hospitabulis" de Jordi Ballesteros. En Jordi ens explica que una pregunta proposada per ell, per formar part del Joc de Badalona, fou refusada per la comissió organitzadora. Per prudència, diu. Per no alimentar la fera.
La pregunta, amb cert to crític, evidentment, feia referència a Xavier García, el més "popular" dels regidors badalonins.
Després de llegir el post, he recordat, una altra vegada, allò que "no" va passar el mateix dia de la seva publicació, durant la celebració del ple municipal.
Els companys del Joc de Badalona es poden estar, perfectament, si així ho consideren, d'utilitzar determinats temes a l'hora de formular les preguntes del Joc, ara bé, els representants de la ciutadania a l'Ajuntament, no podien passar per alt els darrers incidents protagonitzats pel senyor García amb la complicitat de la senyora Sánchez.
No hi ha excuses que hi valguin. Ni l'evitar "alimentar la fera" com diuen els uns, ni el "no acontentar als qui volien tomàquet" com asenyalen  els altres. L'esperat per alguns durant el transcurs del ple muncipal, no es va produir. No es va reprovar al líder més "popular". No hi va haver una declaració consensuada, ferma i decidida. No. Tots els grups muncicipals van passar de puntetes per damunt del tema més candent del moment.
Potser havien llegit el post d'en Jordi i en van patir la influència. Potser van confondre l'Ajuntament amb La Sargantana, el Ple amb el Joc. I no, això no pot ser. Des de l'Ajuntament no es poden permetre aquests "populars divertimentos" i s'ha de respondre de manera contundent. De manera democràtica, però contundent. Potser així, de mica en mica, la fera s'anirà domesticant.

Sant Jordi 2010

Un meu amic m'ha fet arribar un poema
que vull compartir amb vosaltres.


Sant Jordi 2010

Dieu que se'ns ha mort un referent,
i em dieu que li feu un homenatge.
Sabeu que fou prudent, discret, gens càndid,
d'aquells que escalen poc a poc amb tacte
calculat, sense mai despentinar-se.
Dieu, per quedar bé, que fou bon home
mesurat en el gest i en el vestir
ni un crit, ni un mot fora de lloc, lacònic
un ciutadà sagaç d'eles dentals
poc neutre del parlar més genuí
tot un senyor de Barcelona olímpica
cap al final. Però també sabeu
i no ho dieu que fou un mal subjecte
desconfiat i malpensat, un còmplice
de tants, més no insignificant, del mal:
grisor, pobresa, repressió i fam
floten immòbils com angúnies vives
dolors encara oberts que com les roses
d'avui han esclatat sense perfum.
Ara que voleu fets i no paraules
que bé que encaixa aquesta discreció
tan poc nostra, sense excés, tan d'enllà
que no contrapesa la nostra rauxa
perquè no és feta de seny ni en té l'aire.
Si ens recomaneu fets i no paraules
¿té sentit dir una fúnebre oració
lloar-lo amb quatre frases circumspectes
i amb buscada oratòria diplomàtica
cantar-ne les virtuts i no l'engany?
¿Quin sentit té penjar-li cap medalla?
El seu barquer s'espera pacient
a l'altra riba, mut, fidel a un sol
principi, ferm, insubornable, just:
pesen molt més els fets que les paraules.
Nosaltres a aquesta banda del riu
no deixarem de banda el crit perquè
fidels encara als nostres, en record
dels laments ofegats, per reclamar
reparació i desprendre'ns dels malsons
continuarem exigint fets però encara
no poden renunciar a les paraules.
¿Encara cal que proclamem ben alt
que el pedestal és el record dels altres?


Jaume Comas i Gras

Quin personatge!

Quin personatge, aquest Guardans! Ni victimisme ni ò.....! A qualsevol país normal on existeix el doblatge, les pel·lícules es doblen a l'idioma propi del país. ¿Que es vol doblar a altres idiomes? Endavant. Però d'entrada, el 100% en l'idioma de casa. No com aquí, quatre engrunes mal comptades i mal gestionades. ¿Victimisme? No, home, no! ¿Culpables els americans? D'això res! Culpables els catalans!

Quan...?

Quan començarem a dir les coses pel seu nom?

A qui correspongui

Un perill. Constant. Tot, pendent d'un fil. Els cables... la caixa... Un cop al pal, una ventada... i tot a fer punyetes... amb el que pot comportar. La negligència sembla tenir l'origen en un edifici acabat de construir. Déu n'hi do. Però per acabar-ho d'adobar, just al davant, als mateixos morros, de qui ha de vetllar, diuen, perquè aquestes coses no passin. No crec que "l'home de la llibreta" que controla el pàrquing municipal del costat se n'hagi adonat per passar-ne un informe a la Casa Gran, prou feina té amb la seva tasca recaptatòria. Només faltaria.

¿A qui correspon, doncs, posar-hi remei? ¿A l'empresa constructora de l'edifici? ¿A la companyia subministradora? ¿La regidoria de Via Pública i té alguna cosa a dir, o no? ¿Els qui cada dia hi passem per sota amb el perill que això representa, a qui ens hem de dirigir? No ho sé. A qui correspongui, però, que s'afanyi. Simplement es demana un acte de responsabilitat, en benefici de l'estètica, i per damunt de tot, de la seguretat.

Felicitem-lo! Felicitem-los! Felicitem-nos!

Felicitem-lo! Sí, hem de felicitar Enric Juliana. Enric Juliana ha estat escollit per ser el pregoner de les Festes de Maig d'enguany.
Felicitem-los! Cal felicitar, també, l'equip encarregat de triar la persona que amb el seu pregó ens anunciarà el començament de les festes. Un badaloní, professional de la informació de solvència contrastada i també amb reconeguts èxits editorials.
Felicitem-nos! Sí, felicitem-nos, alhora, tots els badalonins, tots, perquè quan als mitjans de comunicació hi faci acte de presència el nostre pregoner, ens en podrem sentir orgullosos, podrem treure pit, -com l'any passat, per exemple- ja que sortosament, la persona triada no forma part del conegut "esperpento nacional".

Blas Infante! Zorrilla! Enric Borràs?

A l'edició del diari "El Punt" d'avui, s'anuncia la jornada de portes obertes de demà diumenge al "Teatre Blas Infante", per mostrar als badalonins la remodelació que s'hi ha dut a terme. Es tracta d'una molt bona notícia la recuperació d'aquest espai que porta el nom del polític espanyol Blas Infante Pérez de Vargas, fill de Casares (Málaga), considerat pel Congrés de Diputats d'Espanya i pel Parlament d'Andalusia, "El Pare de la Pàtria andalusa". Es comenta a la mateixa notícia, que aquest aquipament podrà donar resposta a les necessitats d'entitats i col·lectius de la ciutat i també podrà oferir actuacions professionals que complementin la programació del "Teatre Zorrilla". El "Teatre Zorrilla", batejat amb el nom del poeta i dramaturg espanyol José Zorrilla y Moral, fill de la castellana ciutat de Valladolid. També s'informa que el regidor de cultura ha apuntat que la programació del "Teatre Zorrilla" està tancada fins el mes de maig, però que treballaran amb la possibilitat que quan es defineixi la programació per a la segona meitat de l'any, es pugui fer alguna actuació al "Teatre Blas Infante" i fins i tot al "Teatre Principal", si el desenvolupament de les obres que s'hi estan fent ho permet. "Teatre Principal", aquest nom que no representa res ni ningú. Esperem que fent seva l'Ajuntament la reivindicació ciutadana en curs, aquests espai anomenat fins ara "Teatre Principal", de fet "Principal Cinema", pugui anomenar-se, "Teatre Enric Borràs" en honor del nostre insigne actor. Amb permís de Don Blas Infante i Don José Zorrila, és clar.

Joel Joan: Reflexió, memòria i coherència.

Joel Joan va comparèixer com a representant de l'Acadèmia de Cinema Català -déu n'hi do la discreció del nom, val a dir-ho-, davant la Comissió de Política Cultural del dia 05/03/2010 per parlar del Projecte de llei del cinema.

Joel Joan, un dels promotors de Sobirania i Progrés, va dir: "Tard o d'hora hauriem d'afrontar, el fet que el cinema s'hauria de veure íntegrament en versió original subtitulada. Això sí, subtitulat al 50% de les dues llengües, que són dues, les llengües del País".

La veritat, que un dels promotors de Sobirania i Progrés digui que les llengües del País en són dues, és per fer-s'ho mirar. Senyor Joan, la llengua del País és una, només una, la catalana. Altra cosa és l'oficialitat, aleshores en són dues, i parlades però no oficials n'hi ha un fotimer. Cal tenir les coses clares.

Després, fa certa gràcia -per dir-ho d'alguna manera- sentir-lo parlar d'evitar el doblatge, per preservar la integritat de l'obra. Déu n'hi do, també. Potser els directors de fotografia i els operadors de càmera li enviaran algin encàrrec. Vol preservar l'obra original plantificant uns subtítols que malmetin la feina realitzada per la gent que treballa la imatge. Senyor Joan, jo respecto que hi hagi persones que prefereixin la versió original, i "versió original" ja ho defineix el terme: "Original". Ni doblatge, ni subtítols, ni res de res.  

Sembla estrany, d'altra banda, que el senyor Joan, que forma part del col·lectiu d'actors, ataqui d'aquesta manera el sector del doblatge, format bàsicament per col·legues seus, fins el punt que la branca de doblatge està integrada a l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), que és qui vetlla, a nivell sindical, pels interessos dels actors.

Finalment, cal dir, que qui es mostra tan contrari al doblatge, quan va ser l'hora "d'exportar" la pel·lícula "Excuses" (2003) a les "Españas", no va dir pas que respectessin la versió original i que a Madrid, per exemple, l'assaborissin en català i subtitulada a l'espanyol. No, la pel·lícula, dirigida per Joel Joan i protagonitzada per ell mateix, Jordi Sánchez i Àgata Roca, va ser doblada a l'espanyol amb el títol de "Excusas", aquests protagonistes van ser doblats per Pepe Posada, José Javier Serrano i Núria Mediavilla, respectivament, excel·lents especialistes en aquesta faceta interpretativa. Però, és clar, la pela és la pela i no es podia anar per España marcant català. 

Ah, me n'oblidava. Caldrà recordar al senyor Joan, que cada vegada que puja a un escenari a interpretar un paper d'una obra traduïda, està perpetrant un atac a la integritat d'aquella obra.  

Senyor Joan, abans de dir segons què, cal reflexionar, tenir memòria, i per damunt de tot, ser coherent.