dimecres, 3 de desembre de 2008

SITUEM-NOS

Llegeixo al diari d’avui, concretament a “El Punt”, una notícia titulada: ‘Sánchez-Camacho s’apunta al “seny” de Duran Lleida, Pujol i Montilla.’

Segons s’explica en el redactat de la notícia, aquest seny fa referència al fet que Sánchez-Camacho va celebrar la voluntat de Duran Lleida, en consonància amb Jordi Pujol i José Montilla, de donar una resposta ‘serena’ a una hipotètica retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional.

Sanchez-Camacho considera, -segons el diari, que ‘el seny ha d’imposar-se i evitar actituds radicals com un possible referèndum.’

Sense paraules. La senyora Sánchez-Camacho no pot oblidar que l’Estatut ha estat aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Cortes Españolas i referendat pel poble de Catalunya, i ara hi ha la possibilitat que un tribunal format per dotze membres acabi de retallar el poc de bo que hi van deixar Alfonso Guerra, que no se’n va amagar: ‘Lo cepillamos como un carpintero durante la comisión', i els seus amics.

El més coherent, el més raonable, el més just, si el Tribunal Constitucional gosa modificar el que ha aprovat la sobirania popular, és la convocatòria d’un referèndum per saber si els que en el seu moment hi van votar a favor continuen pensant el mateix o potser, fins i tot, si algun dels que hi van votar en contra han canviat d’opinió. El que no es pot fer és aprovar una llei a través d’un referèndum per posteriorment variar-la segons la lectura que en facin una dotzena de senyors per molt magistrats que siguin.

Si Duran Lleida, Pujol i Montilla consideren que aquesta resposta no és ‘serena’ i Sanchez-Camacho la considera ‘radical’, potser ja anem bé. Això vol dir que el personal ja es comença a manifestar realment com pensa.

El senyor Duran Lleida continua en la seva línia de no incomodar ningú, per deixar sempre oberta una porta que el pugui conduir a algun Ministerio. Que s’oblidi del Ministerio i pensi en les Conselleries.

El senyor Pujol, el President, el gran president d’aquest país durant vint-i-tres anys, en aquest tema continua mantenint la seva indefinició. No va fer el pas endavant quan tocava i ara des d’un segon terme vol continuar mantenint la seva influència. Potser ja és hora de decidir-se a fer el pas.

Del senyor Montilla poc cal dir. Fidel a Zapatero quan es va carregar  Pasqual Maragall. Per fidelitat a Zapatero va defenestrar  Carod-Rovira. Home fidel al PSOE (El partit d’Alfonso Guerra). Deu obediència a Ferraz, com tot el PSC, fins que no demostrin el contrari.

De Sanchez-Camacho, ja sabem a quin partit representa, un partit que quan es tracta de posar-se en contra dels interessos catalans, no dubte ni un moment, a anar de bracet del PSOE .

Ara només s’ha d’esperar que tots aquests moviments no espantin Artur Mas després d’haver fet una aposta per la Casa Gran del Catalanisme, amb tot el que suposo que comporta, i que ERC s’adoni d’una vegada per totes, que si ha de buscar un aliat en el nostre país, ha de ser un aliat natural.

Si realment tothom es va situant, si cadascú es posa al lloc que realment li pertoca, tindrem el futur assegurat.