dijous, 11 de desembre del 2008

UN TALLAT... CARREGAT DE RECORDS

Ahir vaig quedar amb en Mark per anar a fer un tallat. En Mark és un bon amic que actualment resideix a Madrid però que per qüestions personals, passa uns quants dies a casa dels seus pares.

Es tractava simplement de fer-la petar una estona recordant anècdotes viscudes, explicar-nos com ens va la vida en aquesta època de crisi i desitjar-nos bones festes. Però tot això, és clar, no ho podíem pas fer plantats al mig del carrer, davant de correus, lloc on havíem quedat per trobar-nos.

Vam decidir fer un tomb pels carrers del centre, i tot xerrant, sense gairebé adonar-nos de res, ja havíem fet cap a la Plaça de la Vila, i va ser aleshores quan varem decidir anar a prendre alguna cosa mentre continuàvem fent tota mena de disquisicions, a la nostra manera, de l’humà i del diví.

Així doncs, després d’una llarga temporada sense posar-hi els peus, em trobava altra volta, al Círcol Catòlic. Situats a peu de barra, al cap d’un moment ja teníem al davant, el meu amic una cervesa i jo un tallat ben calentó. No recordo si la cervesa del meu amic era amb alcohol o sense, o si era de més o menys grau, però el que sí vaig notar al cap d’una estona és que el tallat anava força carregat...

Tot d’una vaig sentir com algú cridava el meu nom. La veu no m’era desconeguda, i a l’alçar la vista, en vaig poder descobrir la propietària. I és clar que no m’era desconeguda, era l’Antònia, antiga companya de la meva època a la Dramàtica del Círcol. I quina època!

Li vaig pregar al meu amic que em disculpés un moment, i va ser llavors quan l’Antònia, la meva companya dels anys dedicats a la faràndula, em va portar just fins a l’entrada de la platea del teatre, i assenyalant d’entre moltes, una fotografia que hi havia en un mural, em va demanar si recordava de quin any era.

Vaig poder satisfer el seu desig de posar data a la fotografia. Era de l’any 1983 i corresponia a una representació dels Pastorets d’en Folch i Torres, on jo lluïa unes fantàstiques banyes tal com corresponen al malvat Satanàs, malson dels dos pobres vailets: En Lluquet i en Rovelló.

I just a sota, hi havia una altra fotografia, precisament d’un dels encarregats de posar-se la samarra de Rovelló en aquella època. I aquell Rovelló de la fotografia era un dels ‘Rovellons’ més celebrats de la història dels Pastorets del Círcol: En Jepi.

Les hores i hores que havía compartit amb en Josep Maria. Aspirantat, bàsquet, teatre... Però sobretot a l’època d’aspirantat, una època que, una sèrie de gent, en Jepi un d’ells, van anar posant les fustes perquè els esqueixos que tenien a les seves mans anessin creixent en la direcció adequada.

Ramon Casals, Jaume Lladó, Josep Maria Estévez, Enric Ferreras, ‘Quico’ Formentí, Josep Grífol, “Tete” García, Josep Creus, Pere Creus. Són una gent a qui mai els he donat les gràcies per haver-me ajudat a ser com sóc. Mai els he agraït que em descobrissin la solidaritat, que em parlessin de companyonia, que m’ensenyessin a estimar el meu país... Tantes i tantes coses.

Aquelles tardes de dissabte a la pista de bàsquet, a Can Mercader, i després als “caus”. Tots junts, però cadascú amb la seva colla. Colles que duien per nom: Aneto, Cadí, Cavall Bernat, Puigmal, Canigó, Montseny... I els diumenges: excursions, jocs de pista, visites culturals... I és clar, arribava el mes d’Agost amb les esperades colònies a Sant Jaume de Frontanyà. Fantàstic.

I ahir, l’atzar va fer que gràcies a una fotografia que li faltava la data, recuperés en la memòria, bona part dels millors anys de la meva joventut.

Vaig tornar amb el meu amic, disposat a prendrem el tallat, un tallat ja no tant calent com al principi, però això sí, ara carregat de records.

De mica en mica, tant el tallat com la cervesa ens van anar acabant, i en Mark i jo ens varem acomiadar desitjant-nos bones festes, doncs probablement no ens tornarem a veure fins l’any vinent.

Ja un cop sol, pujant cap a casa, continuava pensant en aquells homes que van deixar empremta a la joventut del Círcol dels anys seixanta. Gràcies, gràcies a tots. Als qui encara són vius i als que ja ens han deixat, els vull retre aquest senzill homenatge.



4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostres Jaume,
No em fotis aquestes putades, que jo sóc una bestiola sensible i sempre peto per la banda de la nostàlgia!
Quins records! Formen part d'una etapa absolutament entranyable de les nostres vides. Vam aprendre a estimar un País i una manera de ser. Tot un món!
Hi ha noms, hi ha indrets i hi ha experiències compartides,amic Jaume, que se'ns han encastat a l'ànima per sempre i formen part de nosaltres mateixos, no trobes?
Et faig una abraçada virtual i el regal d'un altre nom recordat, evocador d'un temps, d'una gent i d'uns paisatges inoblidables: Florentina!

COSME MODOLELL ha dit...

Mai hauria pensat que en aquella época d'adolescent, , tota aquella colla de cumbaiàs, haguessim deixat una petja tan important a una colla de nanos.

Una abraçada

Anònim ha dit...

Hola Jaume, m’ha agradat mol llegir el teu escrit, parla de sentiments, de persones i de records, i això sempre es bo, tant per qui ho escriu com per qui ho llegeix.

Fins aviat,

Joan Walter

Anònim ha dit...

records, records i més records... sentiments en definitva, i mira per on, amb aquesta cosa del "facebook" anemt retrobant velles i belles amistats i coneguts... també he estat mirant i admirant les fotos al Circol, altres époques que també recordo amb certa anyorança..
Petons a tots, presents i absents

Pilar Bultó