Aquest matí quan he anat a buscar el diari, m’he aturat a la xurreria que els caps de setmana s’instal·la davant de correus i he comprat una dotzena de xurros ben calentets. N’he pagat cinc euros.
De tornada cap a casa, la reflexió ha estat la següent: Amb el sou que cobrava quan vaig començar a treballar l’any 1973, i no era un mal sou tenint en compte que només treballava als matins -nou mil sis-centes pessetes, el que ara serien uns seixanta euros- ara només podria comprar dotze paperines de xurros com la que duia a la mà.
Però el més fort de tot, és que m’he adonat que m’he fet gran, molt gran, perquè aquesta reflexió era, més o menys, la mateixa que es feia la meva mare quan jo era petit i m’explicava quan ella anava a comprar a plaça amb un “duro” al moneder, carregava el cistell, i encara li sobraven diners.
Tot d’una he pensat: Això ja són històries “del segle passat”. Buf! El segle passat. Aleshores he optat per fer pagar els plats trencats als pobres xurros i mira... qui dia passa any empeny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada